Exposició Fotogràfica a mans de Raquel Vidal

posted in: Exposicion, Fotografia, Novedades, Prisma | 0

Exposició Foptogràfica a mans de Raquel Vidal

Prisma a portat a terme les impressions amb un paper fotogràfic de 235gr, en palfons de Foam Kapa fix de 5mm i laminat mate pro de 90mgr.

La fotografa ens expliacr ala seva obre.

Prisma Olot Exposició

L’ESTACIÓ INTERNACIONAL DE CANFRANC

TESTIMONI DE LA MEMÒRIA I L’OBLIT

Divago entre rails abandonats, sortejant els avets que s’obren pas entre les pedres. L’òxid del ferro desmembrat m’obliga a veure la realitat amb nous ulls. Traspasso un llindar que no coincideix amb la realitat física i sobtadament quedo suspesa en la relativitat del temps. En la subjectivitat de l’espai. Mentrestant la pluja -amb dits humits de cristall transparent- m’ofereix una nova dimensió llunyana i pertorbadora.

Passejo per les andanes solitàries endinsant-me en els gèlids túnels foscos que en altres temps van ser formiguer de multituds. Prenc contacte amb el passat.

Intueixo milers de persones que durant una època van circular per aquest lloc colpidor fugint del seu futur incert…distanciant-se de la mort i la desesperança…i em sento molt propera.

L’estació em desvetlla els seus misteris en veu baixa. Vibro amb el patiment i la por de les ànimes que van creuar les seves portes i van mirar a través dels seus ulls. Em submergeixo en una altra realitat i escolto amb atenció el ressò de les paraules no dites que semblen sorgir de la molsa i de la neu; del rovell i del verdet.

 

Conèixer l’estació internacional de Canfranc significa un apropament al nostre passat.

Una aproximació íntima a la desolació.

Un acte de fusió amb l’abandó i l’oblit.

 

Sento que no hi ha dolor comparable al que s’origina en el ser abandonat. La ferida que produeix és intensa, profunda i devastadora. Ser abandonat és sinònim d’estar desprotegit. Desemparat. Descurat. Ser abandonat és estar desatès. Des-assistit. Oblidat. És caminar amb els ulls embenats donant-li la mà a la mort. És tenir la certesa de la nostra prescindible existència. De que la nostra absència no serà considerada… Els murs ultratjats i els sostres derruïts evidencien l’esplendor d’un passat carregat de significat que ha deixat d’existir.

Mort. Fred. Distant.

 

I malgrat tot sorgeix l’esperança: prodigiosament, en un acte d’afirmació, branques i flors d’hivern habiten els vagons desballestats a l’empar de les muntanyes. On hi ha desolació, germina la confiança i es posa en evidència la puerilitat de la pretensió humana, més enllà del dolor i la decadència.

La mirada captivada materialitza la meva intenció en una espècie de conjur.

Es produeix una experiència íntima i reveladora.

L’encanteri es trenca i la ferida comença a esvair-se: el poder de la memòria.

 

Conèixer l’estació internacional de Canfranc és rendir-se a la seva humil grandesa.

 

 

 

 

 

Raquel Vidal Arandes

Gener 2014

 

[/hcolumns]

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Leave a Reply